Sempre
| 27 febrer 2012Un dia dolent dels que tothom té, no tens ganes de res, sents impotència i ràbia a la vegada perquè no vols sentir-te així però no ho pots evitar. I cada minut t’endinses més en aquest sentiment i comences a pensar més en el que et preocupa o et fa estar així de malament. I cada cop la muntanya es fa més grossa sense voler, i es va convertint en tristesa.
Es en aquet moment quan la necessito. Sembla mentida però només ella em sabia calmar, només ella em feia sentir bé. I és això el que més trobaré a faltar, perquè per molt independent que fos sempre la tenia allà, calmada amb aquella harmonia que ens encomanava a tots. Aquella delicadesa amb la que actuava i aquell silenci amb el que es movia.
Per aquest motiu li he volgut dedicar aquest escrit, perquè ha sigut una ajuda immensa en els mals moments, i ella sempre m’ha ajudat a aixecar-me, sense ser conscient. Sempre la recordaré i amb mi sempre la portaré.
Tots necessitem alguna cosa/persona que ens serveixi per recolzar-nos, per calmar-nos i per reflexionar.
Alba
Alba,
No sé de qui estàs escrivint, però tampoc és indispensable per comprendre el que vols expressar: una manifestació de gratitud i de record.
Per la forma, l’escrit és massa oral: escrius com si parlessis, i són mitjans de comunicació que requereixen plantejaments diferents. L’escrit permet major elaboració i revisió, mentre que en la comunicació oral, l’espontaneïtat i improvisació són inevitables. L’escrit té alguns elements d’improvisació que estan demanant una major elaboració.
M’ha agradat, però pots fer-ho molt més treballat.
No deixis d’escriure, d’acord?
Josep Maria